Entrevistem a “It's Not Not”:

Disc a disc, It 's Not Not s'estan convertint en un dels grups més apassionants del panorama independent nacional, ja que, mantenint sempre una actitud inconformista, rabiosa, punk per a alguns, avantguardista per a altres, amb cada disc que han facturat han fet un pas endavant cap a una complexitat tècnica i una hipercreatividad compositiva de primeríssima qualitat. Mentre uns entenen el punk com una visió simplista de la música, on la protesta és la manca d'artifici (i d'idees), o altres ho conceben com una moda revivalista a cop de sintetitzador atrotinat i ballaruga, per a ells és un compromís amb el políticament incorrecte, fins i tot per al mateix punk. Mai són previsibles, mai són acadèmics, mai són "durs" ni "fashion", probablement perquè van un pas més endavant que la resta. El seu debut, "Giving everything" (BCore, 2004) i la seva continuació, "No time for jokes" (BCore, 2005), van ser escalant posicions en el nostre rànquing particular de discos de capçalera, amb cançons meravelloses que primer s'amaguen en un aparent caos, que només deixa de ser-ho quan un parell o tres d'escoltes fan que el teu orella s'adapti al seu complexitat de ritmes, estructures i harmonies. Perquè probablement cap dels seus grans temes sigui carn d'iPod per als adolescents a qui la MTV ha ensenyat que punk significa portar patinet i ensenyar els calçotets Calvin Klein, mentre que per als que ja fa temps que tenim pèls al bigoti és un gran gust poder redescobrir com es pot jugar sense regles, sense patrons i sense robeta de marca. Joel (veu i showman incomparable), Ruben (guitarra i geni dels arranjaments, donant-los aquest so tan indesxifrable i indefinible), Raul (baix i, en aquest disc, segon vocalista amb més presència que mai) i Piti (bateria i motor indiscutible amb la seva personalíssima concepció de la síncope), són ara mateix la realitat més autèntica d'una escena punk que s'ha diluït aquí i allà en reciclatge comercial o en cazurrismo il·lustrat. El seu background: el hardcore (com amb una mica de nostàlgia reivindiquen a "Fuckin 'bullshit" - no en va la militància de Joel en els vells emocoreros Dies Irae i la de Piti encara en Standstill des dels seus temps més durs), però també, com en "Pills and coffees" el pop ranci (que tant agrada a Raul - el mateix Raul que canta en Tokyo Sex Destruction al costat de Ruben). I una infinitat de recursos, com la bogeria a l'estil No Means No de la vital i energètica "Outerspace", o les atmosferes etèries de "Snake 's tongue", o el riff Led Zeppeliano passat pel turmix de la modernitat a "Run for your life ", passant de l'amor a l'indie més rodó en" Comes and goes "al caos més infernal en" Do not enter the wood alone ", sense perdre mai la desimboltura dels seus discos anteriors, com en" Sorry I'ma in love " , ni l'elegància pròpia d'un Marvin Gaye a "Too late". Però més enllà de backgrounds, de militàncies i d'escenes, el que uneix aquests quatre genis és l'amor per la música, tingui l'origen que tingui, moderna o antiga, agressiva o relaxant. I quan aquesta és la premissa, no es pot sinó fer discos tan interessants, plens de matisos, de textures, de ritmes, de ràbia, de sentit de l'humor, de riquesa i de vitalitat com aquest.

1. Com us vau iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?

J: Bàsicament vem començar en la música muntant bandes de punk-hardcore, ja fa uns 20 anys. La motivació no ha canviat gaire desde llavors: estar en contacte amb la música I els amics, poder viajar i tocar en directe a diferents llocs, i disfrutar i fer disfrutar amb la teva proposta.

2. Com es crear el projecte “It's not not”? Com ha anat evolucionant al llarg del temps?

J: It’s Not Not va nèixer l’any 2003 quan ens vem juntar 4 amics per tocar la música que ens agradava. Aquell mateix any vem fer el primer concert a la sala Màgic de Barcelona com teloners de Enon (EEUU). Vem treure tres disc entre 2004 i 2008 I vem fer molts concerts, sobretot a Europa. A partir de 2010 vem deixar de tocar, sense cap motiu… crec que necesitavem un descans. I l’any passat ens vem tornar a juntar, amb la novetat de l’Eric Fuentes (The unfinished Sympathy) a la guitarra, per fer alguns concerts que han desenbocat en la gravació d’aquest disc nou.

3. Amb quins 5 adjectius definiu el nou disc de It's not not?

J: energètics, divertits, intensos, sudorosos, elegants

3. Quins mitjans i col.laboradors heu tingut per gravar els discs i promocionau-se?

J: El disc l’hem editat amb Bcore Disc, que desde sempre son familia. La idea era editar-lo amb segell aqui (Bcore) i un altre de fora, com haviem fet en els anteriors discs. El que passa es que el segell d’Alemania amb el que haviem treballat (Defiance Records) ja no existia així que vem buscar una alternativa. Arctic Rodeo Recordings van mostrar molt interès i fan molt bona feina, així que finalment ho han editat ells a l’extranger. Molt contents!

5. Com us veieu  dintre del panorama de la música catalana? Com veieu el panorama a a la vostra comarca?

J: La veritat es que, com agrup, mai ens hem vist part d’una escena de música catalana. No perque ens en volguem apartar, sinò que desde sempre hem aixecat més interès fora que no pas aqui. Així que  hem tocat més per Europa que per aqui. Això si, ens agraden milers de grups d’aqui i anem a concerts sense parar.

6. Com definiríeu la teva música?

E: Intentem fer una música que tingui determinades qualitats com són el groove, l’atmosfera, l’irreverència, l’ironia, contemporaneitat, intensitat i energia positiva.

7. Com us plantegeu els propers concerts i quins i on són?

E: Estem coordinant les propostes que ens estan fent alguns promotors alemanys, francesos i centroamericans, però arrencarem a llocs més propers com petits festivals a Les Canàries, Cantàbria o Madrid. També farem algunes dates amb els nord-americans Beach Slang.

8. Quin ha sigut el vostre millor concert com a músics i espectador?

J: Uff quina pregunta més difícil! Tinc molt bons records tant de públic com a sobre l’escenari… sempre recordaré el primer concert de At the Drive-In a Barcelona (Sala Sidecar) o quan vaig veure Fugazi o Nick Cave per primera vegada. Per a mi és molt important la connexió amb el public, que l’escenari no sigui un mur… quan passa això esdevenen els millors concerts.

9. Quines són les vostres influencies musicals?

E: Les que ens uneixen, el punk i el hardcore, sobretot el de la mal anomenada tendència “emocore”. Les que ens perfilen individualment però on també ens anem trobant entre nosaltres són el soul, el funk, el hip-hop, el metal i l’indie.

10. Quina es la vostra última descoberta musical emergent?

E: Wild Animals, Elphomega, Da Souza, Accidente,…

J: Crim, Tony Molina, Blood Orange…

11. Un lloc on us agradaria tocar?

E: A Mèxic, a veure tenim la sort de fer-ho ben aviat!

12. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?

E: Que assagi dos cops per setmana com a mínim, que no li doni excessiva importància a la qualitat dels instruments i n’hi doni molta a la seva pròpia capacitat d’expressió personal, i que mai doni la culpa al món de la seva dificultat per assolir l’èxit. L’enemic és dins d’un mateix i dedicar-se a la música no ha de costar massa diners.

13. Què és el que us  apassiona de la música?

 J: Sempre l’escoltem i sempre ens sorpren i ens dona l’oportunitat de viure experiències fabuloses.

E: La seva capacitat de transmetre emocions, de tot tipus, de maneres soprenents i en moments inesperats. I com és capaç d’aglutinar gent al seu voltant que es converteixen en amics i amants.

Aquesta entrevista l’han conestat Eric Fuentes (E) I Joel Rojas (J)

Moltes gràcies per l’interès!