Entrevistem a Dàhlia Duran

Dàhlia Duran, nascuda el 12 de desembre de 1993. Té formació en cant modern des de 2005 com a instrument principal, complementat amb estudis de teatre musical i guitarra. Ha participat des d’aleshores com a cantant solista en projectes de bandes de diversos estils com rock, jazz i pop, realitzant actuacions en directe. Es va graduar al 2015 en Disseny de Producte i compagina vida laboral i artística amb la intenció d’entrenar i desenvolupar la seva creativitat. El projecte “Miedo a las Alturas” neix a 2017 com a resultat d’un any de canvis constants, expressant d’una forma íntima un camí cap a la maduresa i la vida adulta a través de les seves experiències.

1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?

La veritat és que no recordo el moment en el que em vaig voler iniciar. Sempre ha estat una cosa que ha anat molt amb mi, em recordo cantant des de petita. Vaig començar a formar-me acadèmicament amb 11 anys ja que era l’edat en que la meva veu estava acabant de canviar i des d’aleshores rebo classes de la Rosa Maria Conesa, una gran professora. Tant el motiu de la iniciació com la motivació podria ser el que la música em fa sentir, és un tòpic, però em dóna vida. És també una forma de canalitzar els sentiments i les emocions, d’expressar el que penso i de la mateixa manera rebre sensacions.

2. Com es va crear el projecte “Dàhlia Duran”? i com ha anat evolucionant al llarg del temps?  

L’últim projecte que havia tingut era una banda de rock català (Jeans&Tonic). Quan ens vàrem separar vaig iniciar la meva carrera com a solista sota el nom de “dahliaipunt” amb una maqueta anomenada “Renovant Vells Temps”, acompanyada d’Arnau Díaz a la guitarra. Al adonar-me que pràcticament totes les meves referències eren cantautors que fan música en castellà, automàticament m’inspirava en aquest idioma. 2016 i l’inici de 2017 van ser anys difícils per mi, i d’allà va néixer “Miedo a las Alturas”. De la puresa de tot el que vivia i sentia a flor de pell. En aquest projecte m’acompanya a la guitarra Diego Gayol. Segueixo escrivint en ambdós idiomes.

3. Quins mitjans, col.laboradors has tingut per gravar i promociar la teva música?

El mitjà principal ha estat treballar i estalviar. Vaig començar completament sola a nivell de promoció, a través de les xarxes socials i el boca a boca. Les xarxes han estat una bona eina per portar la meva música fora de Barcelona, i estic molt sorpresa de que s’escolti inclús a Llatinoamèrica.

Quan vaig conèixer al Diego, a principis de 2017, va ser com trobar un diamant. Ell és el productor del disc, i tots els instruments que hi apareixen. Havent tret el disc ens van convidar a “Tintorería la Viuda”, un micro obert que s’organitza un dissabte al mes a la Sonora de Gràcia, on vaig descobrir una nova forma de fer promoció que fins aleshores desconeixia. Poc més endavant em van convidar al “nO eS mOcO dE pAvO”, un altre micro obert que organitza La Madriguera de Mar Mota cada primer divendres de mes de l’Alfa en viu. La Mar m’ha estat ajudant moltíssim aquest any amb els concerts i la promoció, i n’estic molt agraïda. Al maig d’aquest any vaig tenir la sort de ser seleccionada per al festival Rodautors (organitzat pels cantautors Esteban Faro i Joan Blau) que es va celebrar a Mura, on vaig tenir l’oportunitat d’entrar a formar part d’aquesta petita-gran família de músics relacionats amb la cançó d’autor. Ens ajudem els uns als altres, i això és molt maco.

Tot això no vol dir que picant portes i insistint no haguem tingut altres oportunitats: vàrem ser entrevistats per Ruta Lokal, Radio Sant Boi, l’Espacio Mute (Tintorería la Viuda Live) i a Lleida TV (al Kastanya.cat), entre d’altres.

Per últim, també considero les col·laboracions una forma de promoció. Dos abasten més que un!

4. Amb quins 5 adjectius definiries el teu projecte?

Sincer. Crec que això és el més important. Sóc honesta sobre l’escenari, sobre el que em passa, el que visc i com ho visc.

Proper. Canto sobretot en espais petits, això fa que la relació amb el públic sigui molt íntima i es creïn un lligam i una atmosfera molt especial.

Introspectiu. Les cançons passen per temàtiques molt personals, el projecte és la meva ànima nua.

Passional. Considero la interpretació i la teatralitat una part crucial d’una actuació, els gestos, la mirada... Ho visc molt.

Directe. Les cançons no estan massa subjectes a doble interpretació, són clares i honestes.

5. Com et veus dintre del panorama de la música catalana?

Poc a poc anem creixent. Crec que tenim molt a oferir, moltes coses que explicar i transmetre. Tenir reconeixement és difícil, però no és impossible. Cal estar al moment adequat a l’hora adequada, i sobretot ser constant. Espero que, d’una forma progressiva, puguem fer-nos-hi un lloc.

6. Com definiries la teva música?

El que treballem el Diego i jo és cançó d’autor, així és com ens agrada descriure el gènere. Cada cançó parla d’un tema concret, i potser s’explica millor amb folk o un ritme gospel o funky. La meva música expressa, explica històries, i ho fa arrel de diversos estils a través d’una guitarra i una veu.

7. Com us plantegeu els propers concerts? Quins son?

Justament ara ens estem prenent un petit descans de directes després d’un any de no parar. La nostra idea és portar la nostra música fora de Barcelona i de Catalunya, però encara no tenim cap data concretada. Estem treballant per treure alguns singles i vídeos amb l’esperança que ens obrin portes.

Entre tots LMALF destaquem aquest:

8. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic i espectador?

El concert que vaig gaudir més com a músic va ser a la New Fizz, al febrer d’aquest any. És una sala preciosa, molt acollidora i amb un ambient molt íntim que permet fàcilment aquest intercanvi de sensacions i emocions que m’agrada tant.

Com a espectadora és una pregunta molt difícil. Aquest any he estat a concerts espectaculars d’artistes emergents i d’altres ja no tan emergents. Suposo, però, que si m’hagués de decantar per un concert seria la presentació del disc Hambre de Balón de Rafa Pons, a Razzmatazz. És un dels meus artistes preferits i, juntament amb la banda creen un espectacle impressionant. Tot i tractar-se d’una sala tan gran aconsegueix mantenir aquest “rebre i donar” amb el públic a gran format.

9. Quines són les teves influencies musicals?

Escolto música de moltíssims estils diferents, però els que m’influencien a l’hora de composar són Lidia Guevara, Rafa Pons, Carmen Boza, Sofia Ellar, Fredi Leis, Leiva... I podria seguir. Fa poc vaig crear a Spotify una llista col·laborativa de referents relacionats amb la cançó d’autor, on tothom pot afegir els seus. Es diu “Referentes a flor de piel”.

10. Quina es la teva última descoberta musical emergent?

L’Alba Miràs. Ens coneixem del festival Rodautors, i acaba de treure el seu primer single “Lejos”. És una noia amb moltíssima força i una veu espectacular.

11. Un lloc on t’agradaria tocar?

M’estic preguntant on no m’agradaria tocar. Aquest agost vàrem tenir el plaer de participar als concerts de les Festes de Gràcia, al carrer Llibertat, i voldria tornar-hi. Mirant molt lluny en el temps, m’encantaria tocar (i a ser possible omplir) en una sala gran com l’Apolo o Razzmatazz. Si com a “lloc” no entenem sala sinó país, seria un honor cantar a Argentina o Mèxic.

12. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?

Que no pari. A vegades sembla que és massa feina mantenir un projecte, i que reps poc a canvi, però no és així. Els fruits creixen. L’altre dia vaig llegir una frase que em va encantar, i diu així: “Si ets persistent, ho aconseguiràs. Si ets constant, ho mantindràs. I si ets agraït, n’atrauràs més.” Doncs penso precisament això. Aconsellaria que treballessin molt, i que ho fessin de tot cor. Tot arriba quan ha d’arribar.

13. Què és el que us apassiona de la música?

La música té poder. Canvia l’estat d’ànim, és capaç de transportar-te, és també un mitjà de comunicació... No puc descriure-la. M’apassiona tot d’ella, però el que més, com em fa sentir. Com em carrega les piles i em dóna forces per seguir endavant.

14. Ens podries explicar alguna anècdota divertida que t'ha passat en el món de la música?

La gent sempre s’equivoca amb el meu nom, ningú té clar on posar la H. Bé, la posen a tot arreu menys on toca! Sempre intentava explicar-ho de forma clara als concerts:  lletrejant, ensenyant el disc i col·locant-lo a la vista... però no hi havia manera de que s’entengués. Així que en un d’aquests concerts vaig fer pujar la Sara, una molt bona amiga, amb un cartell que portava el meu nom escrit amb la tipografia més negreta que conec. Des d’aleshores l’arrossego amb el repertori i el vaig ensenyant. Per si de cas. I encara em passa.