Entrevistem a Lluís Paloma "Patinet"

Lluis Paloma "Patinet”: Compositor/productor/enginyer de gravació terrassenc nascut el 13 d’agost de 1975. Ha tret digitalment de manera independent els següents àlbums, tots íntegrament amb material original: «Corrupció Automobilística A Liechtenstein» (2004), «Feina 2.0 (una evolució)» (2010), «Himnes» (2012), «Alt Bee’s Rage» (2014), «1964» (2015), «Biedroneczki estan en punts» (2017), «The Random Rain Intrigue» (2018) i «Rainbow Harbingers in Teledysk» (2018). També, el 2013 va treure l’àlbum «petit complot», fet a mitges amb el grup terrassenc Tired Hippo. Apart, també es dedica a l’escriptura, la fotografia i el dibuix.

1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?

A sis anys la meva mare em va portar a Sembra, el «pet project» de na Beneta Trullàs (1913-2012), pedagoga que ens va «engegar» a molts dels músics de la ciutat. Tot i que sóc el seu resultat més inesperat, havent optat pel rock (ella volia formar músics estrictament clàssics), i jo mateix admeto que, de no haver descobert a Philip Glass amb tretze anys ni haver visitat Paramètric Estudis amb catorze, ni tan sols no m’hagués plantejat una carrera com a músic. (Altres professors/es meus significatius van ser en Joan Marc Abrodós (solfeig i piano), na Madrona Elías (harmonia), na Maria Mateu (Cant), en David García (guitarra), en Miquel Oms (enginyeria de gravació) i na Rosa Alamany (història de la música). Sobre motivacions, a sis anys, cap. A catorze anys, «Einstein on the Beach» i les ganes de tenir un estudi. Dels vint-i-dos anys en endavant, la consciència que l’estudi de gravació podia salvar-me.

2. Com es crear el projecte “Lluis Paloma" i com ha anat evolucionant al llarg del temps? Tens altres projectes paral.lels o anteriors?

El meu projecte d’estudi com a Lluís Paloma, «Patinet», s’inicia pròpiament el 1994 (tot i que portava component des de març de 1990) amb unes demos en cassette de tres temes, seguint-los una crisi creativa duríssima durant tres anys, i em vaig anar recuperant durant 1998, a la vegada que  començava a muntar-me el meu estudi de gravació (una decisió crucial). Tot això va originar el meu primer àlbum, el «Corrupció», acabat el 2004, i he anat fent des de llavors, primer només a l’estudi i, des de 2010, també en directe amb les diverses formacions d’Els Visitants (actualment som Marc Campins a la veu i l’harmònica, Marc Casulleras a la guitarra solista, Xavi Rodríguez a les percussions i la bateria, i un servidor de vostès a la guitarra rítmica i els teclats).

Llavors, no tinc exactament projectes paral•lels, sinó agrupacions on estic o he estat. Les dues més importants són el grup de pop experimental To Be Continued (busqueu-ne els temes «Andrea Doria» i «New York City Song») i la Massa Coral de Terrassa, cor clàssic on ja porto vint-i-cinc anys i sense el qual no s’entenen obres meves pendents d’estrena com el Requiem (2008-2019) o un Te Deum curt en un moviment (2017-18).

3. Quins mitjans, col.laboradors has tingut per gravar i promociar la teva música?

Com a promoció, tot just ara he començat a treballar amb la Marina de La Música Amanseix Les Feres, i la veritat és que n’estic molt content. Fins 2018 anava limitadíssim, encara que vull agrair a Pamela Navarrete del Diari de Terrassa, a LAV Ràdio i a en Francesc de Moure Soroll a El Prat Ràdio l’ajuda que m’han donat durant aquests anys.

En canvi, només recordo en els meus discos una bateria d’en Ferran Valldeperas en un tema retirat del «Feina 2.0», i una gralla gravada per en Quico Beltrà i Julià a la «Sintonia Terrassenca núm. 23-G», que va ser feta per a Terrassa Decideix, per a la consulta sobre la independència de Catalunya que es va fer el 23 de gener de 2011 a Terrassa. Per la resta, m’ho faig tot jo solet.

4. Que trobarem en el teu nou disc "Charleston Valentine Stone"?

Un so molt preciosista, una mena de superacusticitat sense límits, com a so central, a la vegada que també hi ha experiments meus amb havaneres i ritmes llatins en uns pocs temes, una mica per a que els nous oients tinguin una porta d’entrada al disc. Un resum del que fins ara ha aportat la meva música, mentre em preparo mentalment per a aventures molt diferents. És cert que encara no està acabat del tot. Espero poder millorar el que falta acabar d’enregistrar amb els nous equips del meu estudi personal, la Unitat Mòbil, que en poc recorda a la de fa mig any, quan la vaig haver de desmuntar per un designi exterior.

Les lletres són en anglès (poques) i en català, i cobreixen força registres pel que és habitual en mi. Hi ha narrativa de ficció («Tot Ficció», «Trouble With Good Byte»), biografies («Grace», «Angélique»), història («Scitòibitna», «Edmund Fitzgerald»), solidaritat («Polskie Nagrania», composta per a un homenatge a l’escriptor Mario Satz i el seu conte «La sopa de l’avi» sobre l’anorèxia), informàtica («Company in my Mac»), poesia («I Look to an Evening», «The River Flows»), patriotisme («Rowena Goodwin»), psicopatia («A Church Is Burning»), o fins i tot equips àudio («Rein Narma»).

Jo mateix reconec que m’arrisco amb «Tots aquests anys després», on una de les bases instrumentals llatines donarà suport a l’homenatge a un Mosso mort en acte de servei, però crec que el to general serà prou adequat, i de totes maneres crec que val la pena plantejar-me una altra mirada a un col•lectiu, els policies, a qui vaig mirar molt críticament en els meus primers dos àlbums.

I també apareix en alguns moments d’aquest àlbum un dels meus temes centrals: la possibilitat d’error, de fallada de sistemes i de la ment humana. «I’m a Honda with Me», una al•legoria sobre la Crisi dels Míssils d’octubre de 1962, n’és l’exemple més clar.

A splendid time is guaranteed for all.

5. Com et veus dintre del panorama de la música catalana?

Per una part, formo part de l’escena independent catalana, i no se m’entén sense tota aquella gent al darrera. Però per l’altra, reconec que sempre he hagut de fer la guerra pel meu compte. Vull dir, el 2004 vaig completar el «Corrupció» després de deu anys d’esforç a mort per a obtenir un disc tan bo que la seva publicació estigues garantida i anés a marcar un abans i un després en la història de la música catalana. I jo sabia que artísticament ho havia aconseguit. Un any després, a finals de 2005, me l’havia hagut de guardar al calaix, havent estat rebutjat per totes les discogràfiques a les que els l’havia enviat, entre elles les «quatre grans» catalanes («no és comercial», «no agradarà a ningú», «no el publiquem»), i el cap em tocava a terra. La meva carrera professional havia estat avortada només començar, i me’n depenia tot. Que una d’aquelles «quatre grans» faci poc que ha perdut el seu grup estrella i sigui ara una operació d’un sol home, ho diu tot sobre l’olfacte real de certs executius. Però jo mateix segueixo essent un secret. A Terrassa mateix se’m coneix com a cantaire de cor i com a activista en primera persona, però encara ara molta gent se sorprèn quan els ensenyo música meva. I el bo és que a la reduïda escena independent catalana sí que ha circulat el meu nom, i quan vaig a uns poquíssims llocs concrets (sobretot a Ultra-Local Records al Poblenou de Barcelona) rebo moltíssima atenció de gent que pel cap baix ha escoltat els meus dos temes més difosos, «Automatic Day» i «Amsterdam». Amb el que alguna cosa no encaixa aquí. De totes maneres, sense el permís d’aquells despatxos és impossible entrar dins l’elit que ho protagonitza tot al nostre país. I sense pertànyer a l’elit és impossible canviar res (perquè ningú no et fa ni cas).

Tot i que admeto una cosa sobre el «Corrupció»: quan a finals de 1994 em vaig ensorrar, era el principi d’anys de malaltia mental, una situació en la que el primer que perds és l’autoestima. I a la vegada, eren els primers anys de triomf professional de la meva germana, potser la millor dissenyadora de vestuari per a espectacles i cinema del món (un triomf merescut, perquè a més té una capacitat creadora i de treball increïble). El problema per a mi era que, mentre jo patia per a no perdre la poca gent que em quedava, em trobava que quan eventualment assistia convidat a estrenes on la meva germana havia treballat, jo sempre era «el germà de». Mai una persona vàlida per mi mateix. Evidentment, per a una persona sana això no és cap drama, però a mi m’acabava d’enfonsar. I reconec que l’esforç titànic que vaig fer per a enregistrar (aquesta era la idea) el millor àlbum en català de tots els temps, era perquè per a mi aquesta era l’única manera de tornar a ser considerat, simplement, una persona més. No recomano enregistrar un àlbum sota una pressió tan gran. (Incidentalment, el meu vot per a millor àlbum en català de tots els temps va per «Campanades a morts» de Lluís Llach.)

6. Com definiries la teva música?

És una barreja entre clàssica i psicodèlia amb l’estudi de gravació al centre de l’entramat. Harmònicament està molt influïda pel jazz-pop dels anys 1950, a la vegada que componc directament en arranjament, adoptant tècniques tant de Brian Wilson dels Beach Boys com del productor Phil Spector. Solc emprar molts sons d’orgue (i aquí us refereixo a peces com «Four Organs» de Steve Reich o «Music With Changing Parts» de Philip Glass), arpes, clavicèmbals, pianos, strings, flautes, trompetes, celestes, vibràfons, baixos tocats amb púa, guitarres elèctriques de dotze cordes... Reverb, línies de retard, Univibe, compressió, àudio a l’inrevés, ralentitzacions, acceleracions, capes de so, editatges, muntatges en superposició, equalització... La meva música no descriu ni significa res. Simplement és. Un fenòmen sonor per a qui li pugui interessar, i que a mi em manté la ment ocupada.

7. Quins son el propers concerts que faràs?

Agenda carregadeta: Pub Limerick de Barcelona, 6 d’abril; Cafè Pàmpol de Rubí, 12 d’abril,; Sala Blava de l’Espai Toldrà de Castellar del Vallès, Casterockfest, 10 de maig; Ateneu 24 de Juny de Girona, 18 de maig; i Bau House de Terrassa, 26 de maig. Tots ells amb Visitants, encara que hem de veure com delimetrem el de Rubí, doncs estem al corrent que el local és petitet, i oficialment es fa amb el meu nom.

8. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic i espectador?

Com a espectador, The Nels Cline Singers al Festival de Jazz de Terrassa 2015. Uns americans vénen i ens ensenyen com s’ha de fer música de veritat. Va ser una cura d’humilitat. I va ser increïble. També et mencionaré el del Philip Glass Ensemble (sense Philip Glass) a Barcelona el 1992 tocant en directe la música de Koyaanisqatsi amb la pel•lícula en pantalla. Tinc la sensació que en aquells anys assistia a coses molt més interessants que la mitjana terrassenca...

Com a músic, et dubto entre el darrer concert que hem fet Els Visitants (Ateneu Terrassenc, 16 de març passat, i us asseguro que poques vegades he notat una habitació tan carregada d’energia, és dels concerts que et fan sentir feliç de tocar en directe) i el segon concert on vaig actuar com a cantaire de la Massa Coral de Terrassa, el 1994, amb els Neue Liebeslieder de Johannes Brahms, imprescindibles per a sobreviure (encara que aquest mateix curs 2018-19 estem fent concerts molt bons també).

9. Quines són les teves influencies musicals?

Philip Glass, Steve Reich, La Monte Young, Terry Riley, The Beach Boys, The Beatles, Pink Floyd, R.E.M., The Byrds, The Velvet Underground, Wilco, Son Volt, Uncle Tupelo, Phil Spector, Arthur Lee, Frank Zappa, Jefferson Airplane, E.L.O., Van Dyke Parks, Sonic Youth, Frank Sinatra, Cole Porter, Irving Berlin, John Coltrane, Ferran Baucells, Jordi Ibañez, Maurici Ribera «The Missing Leech», Dino Ratso, Le Clotet Àvec Garcés, Charles Ives, Gabriel Fauré, Maurice Duruflé, Igor Stravinsky, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, ABBA... Com a gustos, també afegiria a Bruce Springsteen, Miquel Gil, Lídia Pujol, Camarón, Rosalía, Antònia Font, John Adams, Tony Conrad, Tom Petty, Patsy Cline, Ella Fitzgerald, Vinicius de Moraes i Baden Powell, Nara Leão, Czeslaw Niemen, Filipinki, Ceylan...

10. Quina es la teva última descoberta musical emergent?

NADIE, un grup d’improvisació free molt interessant. Reconec que no m’hi he pogut afegir perquè assagen en una altra ciutat i ja faig massa coses. Però vam tocar junts un «set» curt el passat dia 3 de març a The Cavern Club... de Terrassa (ho sento, companys beatlemaníacs!).

11. Un lloc on t’agradaria tocar?

El Town Hall de Nova York, i tant de bo fós en l’estrena d’una obra de Philip Glass i Steve Reich junts. Que estan baralladíssims des de 1971, ho sé. Però també estan tots dos vius, i tant de bo se n’adonin que el que en volem els fans és que aparquin les seves diferències per a fer una obra junts i esdevenir els amos del món. Per separat són els més grans. Imagineu-vos junts.

12. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?

Que passin de grans discogràfiques. Que passin dels grans festivals i de voler aparèixer a la TV. Que es centrin a fer bona música, a gaudir-la, i a entrar en contacte amb tots el músics independents que puguin conèixer. I que escoltin molta música i molt diversa, sempre amb una mentalitat molt oberta, a la vegada que recomano llegir molts llibres sobre com es van gravar tota una sèrie d’àlbums famosos i, si poden, aprendre com fer anar un estudi de gravació. Finalment, passar de totes les frases estúpides originades als conservatoris sobre records, sentiments, emocions... i aprendre a construir el so sense interferències. Ah, i que només poden deixar un llegat si componen el seu propi material: ningú no els recordarà per com d’innovador era el seu grup de tribut. M’explico?

13. Què és el que t'apassiona de la música?

El com, simplement amb relacions entre freqüències, harmònics i interaccions de fase, pots generar moltíssima informació. I d’això es tracta: entretens a base de generar informació. Això darrer és cert per a qualsevol forma d’art. Però el bo de la música és com aquesta informació la pots generar amb la matèria mateixa amb la que treballes. En literatura, en canvi, treballes amb un llenguatge, amb paraules i significats, i la manera de generar informació és diferent i molt menys matemàtica.

14. Algun anècdota divertida que t'ha passat dalt de l'escenari?

Tant com divertida... El directe és el regne del caos, i a l’escenari m’ha passat de tot. Un moment compromès amb Visitants va ser molt al principi, quan en un concert em vaig deixar una harmònica al camerino i a mig concert vaig haver-la d’anar a buscar, parant l’actuació i trencant l’encant. També va ser potent un concert el 2014 en una plaça en el que ens van posar entre unes «bailaoras» de sevillanes i un humorista no molt bo: pugem, toquem el primer acord de «Shea Stadium»... i el públic, quasi tot d’orígen andalús, es va aixecar i se’n va anar corrent. La buidada de pista més efectiva del món.

I en clàssica no acabaria. Des d’una sèrie de «Messíes» de Haendel el 1997 en els que el «Messíes» va passar de durar tres hores a durar-ne dues i mitja a mesura que el director es cansava de com sortien certs números, fins al «concert del caos» en què vam estrenar una cantata atonal d’uns altres compositors (no només era un desastre artístic, a més era irrealitzable, i tant públic com intèrprets vam patir de debò, va ser traumàtic), passant per un concert amb la coral en què ens va dirigir un noi que deia que sabia dirigir i que tocava el clarinet i dirigia una orquestra... però que no tenia ni idea de què feia, entre altres coses perquè tenia les orelles a cal ferrer, amb el resultat de dues entrades de cançó politonals i la coral arribant a un punt baix d’inseguretat i nervis. I també, quan estudiava Cant, una funció acadèmica de «L’elisir d’amore» de Donizzetti en la que em van anar en contra des del professor (que em feia interpretar la meva part de Belcore d’una manera absurda, almenys en la meva modesta opinió) fins a la simple presència d’una de les altres cantants (el més important dels meus fracassos amorosos, i no he tingut cap èxit), la partitura mateixa (que recordo com a escrita a la brava i molt difícil d’aprendre) i un darrer canvi la setmana abans en què ja no érem en un poble italià amb guarnició sobre 1830 sinó en un balneari actual i jo era el segurata. Amb el que a la funció, sense fer jo res molt incorrecte, simplement vaig cantar i actuar molt per sota del meu nivell habitual, desorientat i semblant un estaquirot (sempre més l’he anomenat «L’elisir d’orrore»; prefereixo Puccini). En un nivell menys radical, recordo un concert a mitjan anys 1990 en el que vaig haver de tocar en un xilòfon Orff una part amb un 70% de Mis bemoll i Sis bemoll, sense disposar de les làmines corresponents, i a més era una cantata infantil on els aguts culminants coincidien amb les paraules «per la panxa, per la panxa!» i «digestió, digestió!» Oblidem-ho.